Revoltats

Revoltats (o Sublevados en castellà). És el que el comunicador Saül Gordillo ha aconseguit en transcriure i guiar una conversa entre Justo Molinero i Oriol Junqueras. Dos catalans que tenen moltes/poques coses en comú, però que són capaços de plasmar la realitat catalana actual.

IMG_4563

Aquesta tarda he anat a la presentació del llibre, publicat per l’editorial Ara Llibres, i una nova conversa entre els dos protagonistes ha posat de manifest l’atractiu de llibre. Durant el poc més d’una hora que ha durat l’acte tots dos han donat un munt de titulars:
Molinero: “Junqueras és un dels 100 homes més influents del món”
Junqueras: “hem de creure en el que diem. Si no hi creiem, ningú ens seguirà”
Molinero: “Sóc català, nascut a Còrdova”
Junqueras: “En una Catalunya independent el castellà seria llengua cooficial. Perquè el que volem és que ens entenguin”
Molinero: “Oriol, has de deixar de ser un ploramiques” … Possiblement aquest últim és el més potent.

IMG_4549

Ara que s’acosta Sant Jordi (dia del llibre i de la rosa per excel·lència) us animo a comprar-lo i a llegir-lo. L’autor us els mostra amb un somriure. En català o castellà, com preferiu.

IMG_4314

Time to dance, time to kiss!

Feia dies (masses, demano disculpes) que no actualitzava el bloc. Manca d’inspiració, de temps…diga-li com vulguis, però massa. Avui tafanejant per Facebook m’he trobat amb un d’aquell vídeos virals que m’ha fet pensar. El vídeo en sí, no té més gràcia que veure com la gent que va a veure un partit de l’NBA, a banda de veure l’espectacle que els jugadors ofereixen sobre el parquet (que és bàsic i espectacular), també participa d’aquest. En un cert punt en són els protagonistes.

I és que d’això en saben molt als EEUU. Per bo o per mal sempre són protagonistes. I ho fan sense avergonyir-se’n. Fa uns anys als camps dels equips de l’ACB o la LFP, eren una minoria els aficionats que es vestien amb les samarretes de l’equip. Les bufandes amb els colors dels clubs servien per protegir-se del fred, més que no pas per animar als jugadors. Ara aquesta tendència ha canviat. És habitual veure pels carrers gent vestida amb samarretes d’equips. I això sense que vagin a fer esport o sigui dia de partit.

Però als Estats Units van un pas (o dos si són petits) per endavant. Com deia abans els aficionats són part de l’espectacle. Ells també juguen els partits. Des de la grada, animant i gaudint de les espectaculars esmaixades, inversemblants assistències o agressives defenses. Però sobretot, convertint-se en protagonistes quan la pilota no està en joc. Es fan petons (alguns inesperats), ballen, es declaren o tracten d’endevinar preguntes que els fan des del marcador central.

Als Estats Units, el show time, també el tenen els aficionats.

Lets dance!

Lets kiss!

This is the real show time.

Thank you for coming!

Joan Coromines i els seus “Itineraris”

Joan Coromines seria blogger. Un dels bloggers de viatge més reconeguts del país. Si avui sigués aquí segur que hagués canviat les quartilles manuscrites per un bloc. Un bloc de qualitat en el que traslladar els seus coneixements per compartir-los en format 2.0 entre els internautes.

Josep Ferrer i Joan Pujadas acaben de publicar el llibre “Itineraris” que aprofundeix en la passió de l’eminent lingüista pel muntanyisme i les rutes a peu. Editada per Ara Llibres, el llibre té escrits personals, identitaris, rics en detalls i de rellevància científica i sentimental, que comprenen gairebé trenta anys i més de quatre-centes caminades que ajuden a descobrir un perfil desconegut del filòleg.

Us deixo el vídeo que els companys de Ràdio Calella TV van fer de la presentació del llibre.

John Legend a Barcelona

El passat dijous vaig tenir la sort d’assistir al concert que John Legend va fer a Barcelona. No havia estat mai a l’Auditori del Fòrum. Bon escenari per a concerts d’aquest estil i xerrades o ponències de gran format.

Primer concert a Barcelona després de la tornada d’Anglaterra. Bon inici.

La moda del “selfie”

Només cal mirar perfils de Facebook, Instagram, blocs i altres xarxes socials de moda per comprovar que els “selfie” són una realitat. Una realitat que ha captivat a molts usuaris i usuaries a deixar enrere la vergonya i mostrar-se al seu dia a dia.

Segur que podríem trobar pros i contres d’aquesta tendència de fotografies, però deixaré que sigueu vosaltres els que en feu les valoracions.

Jo només ús compartiré aquest curt que em sembla genial:

 

d67b06b0849d11e2974222000a1fbdac_7

I tot i no ser-ne un fan, n’he trobat un de meu 😉

 

Liverpool

Pensar en Liverpool em fa retornar a la infància. No he entès mai per què un nano del 10 anys, company de classe d’EGB (els més joves haureu de buscar el significat d’aquestes sigles) de l’Escola Sant Jordi era aficionat a aquest equip. Sempre em va cridar l’atenció. I em va fer especial il·lusió recordar-me d’ell durant la visita a la ciutat.

I és que si tanquem els ulls i pensem en Liverpool els primers pensaments que ens venen al cap són l’equip de futbol que porta el nom de la ciutat i els Beatles (l’ordre el deixo al vostre gust).

La ciutat gira entorn de la música i els Beatles en són els grans protagonistes. Visita obligada al The Cavern, allà on el grup va començar a triomfar. La tenen ben cuidada i arreglada. L’Albert Dock és un dels llocs de visita obligada. Contrast d’edificis nous amb estructures metàl·liques de mitjans del 1800.

10424525_259180157623802_1611427544_n917180_672397209517545_1105527171_n10518203_1443730532578855_1535378123_n   10549860_697754583612666_226223462_n

La veritat és que amb un dia n’ha ha prou per fer-te una idea bàsica de com és la ciutat. Jo no la vaig viure, però Liverpool és una de les que té més vida nocturna del nord d’Anglaterra. Els pubs s’omplen d’estudiants que coneixen perfectament quina és la combinació exacte entre hores de classe i paints que poden consumir.

Holi Festival

Una festa religiosa hindú que s’ha tornat internacional. I segur que no ho ha fet pas per a la seva religiositat. Des de fa uns anys el Holi ha adaptat aquesta festa en un autèntic Festival. L’element diferenciador: els colors. La pols de colors que cada hora els participants llencen a l’aire després d’un esperat compte enrere i que tenyeix les samarretes blanques mentre va caient.

Londres va ser acollir el Festival a principi de juliol. Milers de persones van omplir el Queen Elizabeth Olympic Park dissabte i diumenge. De ben segur que pocs sabien l’altra significat cultural que tenia en els seus inicis: cada individu es pot alliberar dels errors del passat, oblidar i perdonar. En aquest dia, la gent paga o perdona els deutes o reinicia el contacte amb persones. Això sí: el festival marca l’inici de la primavera.

IMG_1862 IMG_1850 IMG_0338 IMG_0344 IMG_0340 IMG_0342

 

Els jadrins dels Arts d’Estiu

Aquest divendres va començar la quarta edició d’Arts d’Estiu. Es tracta d’un festival multidisciplinar que se celebra durant l’estiu, en concret les nits de divendres dels mesos de juliol i agost, a Pineda de Mar.

Dit així no té gaire encant, d’acord. Però si a sobre la taula hi posem noms com Sergio Dalma, Mishima, Els Pets, Miguel Poveda, Carlos Latre, Amics de les Arts, Leo Harlem… la cosa canvia, oi?

Mireu el vídeo!

Xevi Gómez és el director del festival. Un jove de poc més de 30 anys que té un talent innat per programar esdeveniment amb un cartell excel·lent a un preu raonable. Aquest és el secret de l’èxit d’Arts d’Estiu. L’acurada selecció dels espectacles a un preu assequible per a tots els públics.

M’encanta i em trec el barret amb la frase que en Xevi va regalar a l’entrevista que li van fer els companys de El Periodico: “No tenim jardins preciosos ni la fama d’altres festivals”. Estic mig d’acord amb tu nen. Potser Pineda no és el poble més bonic de la comarca, però el càstig comunicatiu que rebem per la situació geogràfica que tenim és imperdonable.

M’explico. El fet que Arts d’Estiu no tingui el ressò mediàtic que es mereix, a banda del modest pressupost del festival que no pot invertir el que altres en comunicació, és la seva ubicació. Lamentablement (i això va pels mitjans de comunicació) Pineda de Mar es troba fora de l’àrea metropolinana de Barcelona i el que passa aquí o és una desgràcia de les bones o ningú li fot cas. Mediàticament no som de ningú. Massa lluny de Barcelona i, per pocs quilòmetres, fora de la província de Girona.

Podríem citar ple d’esdeveniment ben organitzats a l’Alt Maresme amb un ressò mediàtic ben pobre als mitjans de comunicació nacionals. Immerescut. La Fira Màgica de Santa Susanna, La Mostra Nacional de Teatre Amateur, l’Ironman que es porta a terme a Calella…

Però la voluntat, el saber fer i la competència professional del organitzadors d’aquestes activitats han servit per esquivar aquesta poca ajuda. L’èxit dels festivals està assegurat si els veïns i veïnes de la població s’hi impliquen.

Us animo a tots a anar-hi un divendres. La programació és variada, doneu-hi un cop d’ull. Segur que trobeu un espectacle que us agrada.

Que per molts anys i molts jardins!

#Catalanswanttovote

Aquest cap de setmana un dels símbols catalans per excel·lència, els castells, s’han deixat veure, o millor dit, s’han aixecat, per reivindicar el dret a votar “catalans want to vote”. Aquest era el lema que han exhibit.

Ho han fet a diverses importants ciutats europees. En un total de 8, entre les que hi havia Londres, Berlín, Brusel·les, Lisboa…

Malauradament jo aquest cap de setmana no era a Londres i em vaig perdre la trobada. La veritat és que m’hagués agradat ser-hi. He vist algunes fotos que amics que hi van anar han pujat a les xarxes socials…i crec que hagués gaudit de valent 🙁

Photograph: Leon Neal/AFP/Getty Images

Photograph: Leon Neal/AFP/Getty Images

El ressò mediàtic ha estat important. El diari Ara en dedica aquest article en la seva edició d’avui. O el periodista Saül Gordillo en fa una piulada en la que hi enllaça 10 imatges significatives.

Podríem trobar algunes similituds entre els castells i la reivindicació esmentada anteriorment. Però segurament, la de més pes, seria la “pinya”. La unió, coordinació i força comuna que aquest grup de persones fan quan aixequen un castell.